Bon vespre a tothom,

Vaig néixer a un poble del País Valencià anomenat El Genovés. Allà, tant amb la família, com els amics i també a l’escola, ens comunicàvem i estudiàvem en valencià.

Encara que resulte una mica estrany, no vaig aprendre a parlar castellà amb fluïdesa fins que vaig venir a Barcelona i vaig començar a treballar a l’aeroport del Prat, on gairebé tots els meus companys el parlaven. A l’institut havia estudiat l’anglès, però quan tenia setze anys vaig deixar els estudis i no havia tornat a entrar en contacte directe amb ell fins a l’any passat que el vaig estudiar ací a la UOC i al grau.

Així mateix, inevitablement havia tingut contacte amb el castellà i l’anglès, fruit de la colonització lingüística derivant de la globalització, tant als mitjans de comunicació com a internet i inclús a la vida quotidiana.

Avui, seguisc parlant de manera habitual en català, ara també a la feina, on el vaig combinant amb el castellà i, de manera menys reduïda, amb el wòlof, l’èuscar i l’anglès. Això és degut al fet que tinc companys de diferents països, com el Senegal, País Basc o Argentina.

No puc considerar-me una persona plurilingüe perquè només sé amb fluïdesa el català i el castellà. Podríem dir que sí que ho soc de bilingüe.

En el futur m’agradaria perfeccionar tant l’anglès, com l’èuscar i el wòlof, llengües aquestes dues últimes que m’apassionen per la seua entonació i per la seua arrel tan diferenciada del català. Pot ser així, algun dia em podré considerar plurilingüe.

Cordialment,

Ferran

Em considero una persona bilingüe, que s´ha criat en un entorn multicultural i multilingüe, amb una competència plurilingüe perfectament desenvolupada en el cas del castellà, i força bé en el cas de l´anglès.

Vaig néixer en un entorn familiar completament català. Els primers anys de vida m´imagino que només devia sentir el castellà a la televisió, en la lletra de les cançons o entre la gent del carrer. Per descomptat, a primària ja el vaig estudiar, i a l´adolescència, quan vaig començar a relacionar-me amb castellanoparlants, sense adonar-me´n ja el dominava perfectament; això sí, amb les típiques catalanades, de les quals avui dia encara en mantinc alguna. Tot i que penso i somio en català, no crec pas que hagi d´anar traduint del català al castellà en cap cas, sinó que em surt tot espontàniament.

Vaig aconseguir una base sòlida d’anglès gràcies a l´acadèmia, però no va ser fins que vaig viure a l´estranger un parell d´anys i vaig haver d´entendre´m amb tothom en aquesta llengua que no vaig sentir-me còmode parlant-la. Tot i així, quan porto mesos sense emprar-la sento que se m´ha rovellat i em calen unes quantes hores o dies de pràctica perquè em torni a fluir.

El francès el vaig estudiar d´optativa a secundària uns quants anys, i tinc una certa base, però no el puc parlar ni comunicar-m´hi bé de bon tros. De fet, de totes les llengües romàniques (deixant de banda el romanès), és la que em costa més d´entendre i copsar.

Tal com he explicat anteriorment, el tailandès és la meva llengua adoptiva, i en certs moments la puc fer servir per comunicar-me una mica amb nadius de Tailàndia. Però si la deixo d´estudiar, sentir, o parlar gaire temps, sembla que la capacitat de dominar-la un xic s´esvaeixi completament. Però les llengües són com els músculs, diuen, tenen memòria, i si les tornes a “exercitar”, tornen a reviure.

Bon vespre a tothom!

Si hagués de triar una llengua personal adoptiva, atès a la definició del mòdul, evidentment, seria el castellà, perquè, si bé no és la meua llengua materna, la parle, l’escric i la conec al 100%.

Si ens atenim al meu context actual, però, la meua llengua personal adoptiva seria el wòlof.

Treballe amb un company senegalès que no sap català i en vol aprendre. Em vaig oferir a ensenyar-li’l mentre treballem, a canvi que ell m’ensenyés a mi alguns mots i expressions de la seua llengua materna.

Actualment, a Catalunya, lloc on visc (soc del País Valencià), hi ha una comunitat important de parlants de wòlof, a causa dels fluxos migratoris. El parlen més de 20000 persones, la majoria immigrants de Senegal, però també de Gàmbia i Mauritània.

Aquesta diversitat lingüística ens ajuda a enriquir-nos com a persones i conèixer millor la gent de les diferents parts del món. És necessària per fomentar el respecte a les diferents cultures, però considere també crucial i necessari que seguim fomentant també la nostra llengua i la nostra cultura. La seua existència depèn, en gran part, d’aquest fet.

Cordialment,

Ferran

BIBLIOGRAFIA:

Siguan i Soler, Miquel i Vila i Mendiburu, Ignasi. “Societat de la informació i multilingüisme”. 2012. Barcelona. FUOC

Ruiz Bikandi, Uri. “El plurilingüismo visto desde los documentos europeos. Una mirada crítica” (pp. 65-76). Abril 2012. Textos de Didáctica de la Lengua y de la Literatura.

Bon dia, companys!

Us comparteixo la meva relació amb el concepte de “llengua adoptiva”.

Tal com vaig explicar al post dedicat a narrar la nostra autobiografia lingüística, jo només em sento pròpia la llengua catalana, mentre que les altres dues que domino a la perfecció, que són el castellà i l’anglès, són un mer instrument comunicatiu que no sento propi ni fonamental per la meva identitat, ni menys encara, una segona llengua materna.
Em costa molt determinar una llengua adoptiva perquè no sento la necessitat de tenir-ne, perquè ja en tinc prou amb la llengua catalana, de la qual encara sento que em queden moltes característiques per descobrir: no hi ha dia que no llegeixi una paraula nova, una construcció sintàctica que mai havia sentit o una frase feta que no tenia present.
Malgrat això, fa poc he tingut una obsessió pel francès arran d’un breu viatge a París aquest mateix any: l’interès que em va suscitar la ciutat va despertar en mi, per primer cop, les ganes d’aprendre un idioma de manera voluntària i no només per l’interès comunicatiu, sinó com un aproximament a una cultura, un univers, una manera de pensar, una perspectiva del món. Encara no he començat a aprendre el francès, però arrossego aquest neguit des de fa molts mesos i és una tasca que sé que tinc pendent. Suposo que podria dir, arran d’aquestes ganes inesperades de dominar el francès, que m’agradaria que un dia arribés a ser, d’alguna manera la meva llengua adoptiva. Us aniré informant!

• Guasch, Oriol (ed.) (2010). “Plurilingüisme i formació lingüístic dels escolars”. En: . El tractament integrat de les llengües. p. 13-28. Barcelona: Graó. 2010
• Cummins, Jim (2002). “El dominio del idioma en contextos académicos.”. En: Lenguaje, poder y pedagogía. p. 73-104. Madrid: Morata, 2002.
• Esteve, Olga (2009). “Què cal compartir per a un tractament integrat de llengües a les escoles?”. En: Perspectiva Escolar, 2009, Nº 337. p. 31-40.
• Moore Emilee (coord.). Educar en i per al plurilingüisme en el segle XXI. Barcelona: Konect, 2018. 0p. ISBN 9788409009640
• Barrieras, Mònica; Pere Comellas; Mònica Fidalgo; M.C Junyent; Virginia Unamuno (2009). Diversitat lingüística a l’aula. Construir centres educatius plurilingües. Barcelona: Eumo Editorial.
• Barrieras, Mònica (2013). “La cruïlla del multilingüisme: Les llengües dels catalans del s. XXI”. Diversia, revista de la càtedra sobre diversitat social de la Universitat Pompeu Fabra. Vol. 3.

Bon dia, companys! Sóc la Juliana Canet, estudiant de Llengua i Literatura catalana a la Universitat Oberta de Catalunya des de fa ja tres anys. Us comparteixo la meva autobiografia lingüística:

Si poso la vista enrere, m’adono que tota la meva vida he estat, a la pràctica, monolingüe. Sóc de Cardedeu, un poble cada cop més gran del Baix Montseny, i durant la meva infància no parlava, gairebé no escoltava i pràcticament no llegia cap altra llengua que no fos la catalana. Gràcies a l’ensenyament, evidentment, vaig entrar en contacte amb el castellà i l’anglès, però de manera sovint superficial, molt lluny del multilingüisme o d’una educació plurilingüe. Vaig ser una nena que deia catalanades insospitades, i que durant un temps, fins i tot, confonia el castellà i l’anglès: per mi només eren una mateixa llengua estranya i llunyana.
Actualment, domino perfectament el català, l’anglès i el castellà, però el català encara és la meva llengua d’ús, l’habitual i la d’identitat, mentre que el castellà i l’anglès, lluny d’haver pres més importància i haver esdevingut una llengua adoptiva, només tenen importància perquè em permeten defensar-me quan no ho puc fer amb la meva llengua (ja sigui viatjant a l’estranger, mirant pel·lícules, llegint llibres que no han estat traduïts al català, parlant amb gent no catalanoparlant…). Així doncs, són dues llengües que em converteixen en multilingüe, però no plurilingüe: la meva relació personal és inexistent amb l’anglès i el castellà i no s’interrelacionen en cap moment, són usades molt esporàdicament.
Així doncs, a la pràctica, són monolingüe, perquè durant el meu dia a dia hi ha una presència majoritària del català, i moltes vegades fins i tot, única. És cert que aquesta situació pot ser llegida des de la perspectiva de la pobresa lingüística, però per mi és llegida com una gran sort excepcional: poder emprar la teva llengua d’identitat sempre i dominar-ne dos més que t’ajuden a poder arribar a altres universos sempre que ho vulguis ha estat tot un regal.

• Guasch, Oriol (ed.) (2010). “Plurilingüisme i formació lingüístic dels escolars”. En: . El tractament integrat de les llengües. p. 13-28. Barcelona: Graó. 2010
• Cummins, Jim (2002). “El dominio del idioma en contextos académicos.”. En: Lenguaje, poder y pedagogía. p. 73-104. Madrid: Morata, 2002.
• Esteve, Olga (2009). “Què cal compartir per a un tractament integrat de llengües a les escoles?”. En: Perspectiva Escolar, 2009, Nº 337. p. 31-40.
• Moore Emilee (coord.). Educar en i per al plurilingüisme en el segle XXI. Barcelona: Konect, 2018. 0p. ISBN 9788409009640
• Barrieras, Mònica; Pere Comellas; Mònica Fidalgo; M.C Junyent; Virginia Unamuno (2009). Diversitat lingüística a l’aula. Construir centres educatius plurilingües. Barcelona: Eumo Editorial.
• Barrieras, Mònica (2013). “La cruïlla del multilingüisme: Les llengües dels catalans del s. XXI”. Diversia, revista de la càtedra sobre diversitat social de la Universitat Pompeu Fabra. Vol. 3.

He escollit el tailandès o siamès com a llengua adoptiva. El parlen aproximadament uns setanta milions de persones, i és la llengua oficial i vehicular del regne de Tailàndia. És de la família lingüística kra-dai, originària del sud de la Xina, malgrat que empra un derivat de l´alfabet khmer cambodjà. Extraoficialment, o no tant extraoficialment, d´aquests setanta milions de persones tan sols vint milions el parlen assíduament, ja que la resta parla diferents llengües o dialectes (aquí es podria entrar en un debat), de la mateixa família. L´ isan és la més coneguda amb quinze milions de parlants.

El més difícil del tailandès són els cinc tons que té, que implica una depurada tècnica a l´hora de pronunciar qualsevol síl·laba, ja que l´entonació pot capgirar completament el seu significat. I el més fàcil és la gramàtica, ja que els verbs no es conjuguen.

És una llengua preciosa; per exemple “kao” vol dir muntanya, i “fai” vol dir foc, i “kao-fai” és un volcà. Cotxe és “rot” i tren és “rot-fai”, cotxe de foc. No només he triat aquesta llengua perquè penso que és fascinant i que té una sonoritat també meravellosa, sinó perquè vaig tenir la sort de gaudir d´una bona temporada a aquest país del qual en tinc molt bon record. De fet, sempre el portaré al cor. Per descomptat segueixo en contacte amb gent tailandesa i amb el país en general, i he tingut la sort de poder conèixer a nadius del país del sud-est asiàtic que resideixen a Barcelona, i així poder practicar una miqueta aquesta llengua, la de la terra dels somriures.