Em considero una persona bilingüe, que s´ha criat en un entorn multicultural i multilingüe, amb una competència plurilingüe perfectament desenvolupada en el cas del castellà, i força bé en el cas de l´anglès.

Vaig néixer en un entorn familiar completament català. Els primers anys de vida m´imagino que només devia sentir el castellà a la televisió, en la lletra de les cançons o entre la gent del carrer. Per descomptat, a primària ja el vaig estudiar, i a l´adolescència, quan vaig començar a relacionar-me amb castellanoparlants, sense adonar-me´n ja el dominava perfectament; això sí, amb les típiques catalanades, de les quals avui dia encara en mantinc alguna. Tot i que penso i somio en català, no crec pas que hagi d´anar traduint del català al castellà en cap cas, sinó que em surt tot espontàniament.

Vaig aconseguir una base sòlida d’anglès gràcies a l´acadèmia, però no va ser fins que vaig viure a l´estranger un parell d´anys i vaig haver d´entendre´m amb tothom en aquesta llengua que no vaig sentir-me còmode parlant-la. Tot i així, quan porto mesos sense emprar-la sento que se m´ha rovellat i em calen unes quantes hores o dies de pràctica perquè em torni a fluir.

El francès el vaig estudiar d´optativa a secundària uns quants anys, i tinc una certa base, però no el puc parlar ni comunicar-m´hi bé de bon tros. De fet, de totes les llengües romàniques (deixant de banda el romanès), és la que em costa més d´entendre i copsar.

Tal com he explicat anteriorment, el tailandès és la meva llengua adoptiva, i en certs moments la puc fer servir per comunicar-me una mica amb nadius de Tailàndia. Però si la deixo d´estudiar, sentir, o parlar gaire temps, sembla que la capacitat de dominar-la un xic s´esvaeixi completament. Però les llengües són com els músculs, diuen, tenen memòria, i si les tornes a “exercitar”, tornen a reviure.