La meva (no) llengua adoptiva

Juliana Canet Pedemonte
Visibilitat: Públic - - 2 comentaris a La meva (no) llengua adoptiva

Bon dia, companys!

Us comparteixo la meva relació amb el concepte de “llengua adoptiva”.

Tal com vaig explicar al post dedicat a narrar la nostra autobiografia lingüística, jo només em sento pròpia la llengua catalana, mentre que les altres dues que domino a la perfecció, que són el castellà i l’anglès, són un mer instrument comunicatiu que no sento propi ni fonamental per la meva identitat, ni menys encara, una segona llengua materna.
Em costa molt determinar una llengua adoptiva perquè no sento la necessitat de tenir-ne, perquè ja en tinc prou amb la llengua catalana, de la qual encara sento que em queden moltes característiques per descobrir: no hi ha dia que no llegeixi una paraula nova, una construcció sintàctica que mai havia sentit o una frase feta que no tenia present.
Malgrat això, fa poc he tingut una obsessió pel francès arran d’un breu viatge a París aquest mateix any: l’interès que em va suscitar la ciutat va despertar en mi, per primer cop, les ganes d’aprendre un idioma de manera voluntària i no només per l’interès comunicatiu, sinó com un aproximament a una cultura, un univers, una manera de pensar, una perspectiva del món. Encara no he començat a aprendre el francès, però arrossego aquest neguit des de fa molts mesos i és una tasca que sé que tinc pendent. Suposo que podria dir, arran d’aquestes ganes inesperades de dominar el francès, que m’agradaria que un dia arribés a ser, d’alguna manera la meva llengua adoptiva. Us aniré informant!

 

  • Guasch, Oriol (ed.) (2010). “Plurilingüisme i formació lingüístic dels escolars”. En: . El tractament integrat de les llengües. p. 13-28. Barcelona: Graó. 2010
  • Cummins, Jim (2002). “El dominio del idioma en contextos académicos.”. En: Lenguaje, poder y pedagogía. p. 73-104. Madrid: Morata, 2002.
  • Esteve, Olga (2009). “Què cal compartir per a un tractament integrat de llengües a les escoles?”. En: Perspectiva Escolar, 2009, Nº 337. p. 31-40.
  • Moore Emilee (coord.). Educar en i per al plurilingüisme en el segle XXI. Barcelona: Konect, 2018. 0p. ISBN 9788409009640
  • Barrieras, Mònica; Pere Comellas; Mònica Fidalgo; M.C Junyent; Virginia Unamuno (2009). Diversitat lingüística a l’aula. Construir centres educatius plurilingües. Barcelona: Eumo Editorial.
  • Barrieras, Mònica (2013). “La cruïlla del multilingüisme: Les llengües dels catalans del s. XXI”. Diversia, revista de la càtedra sobre diversitat social de la Universitat Pompeu Fabra. Vol. 3.
Inici. PAC1: Organització de l'educació plurilingüe

Debat2

  2. Ferran Oltra Artal
    Visibilitat: Públic

    Benvolguda Juliana,

    Reconec que hauria d’haver llegit abans la teua entrada, perquè, molt possiblement, hauria canviat la meua. Em sent molt identificat amb el que dius. Considere el valencià la meua única llengua. És la que han parlat els meus avis i, molt probablement també els meus avantpassats per part, tant materna com paterna i tant al meu poble, El Genovés, com a l’escola on vaig anar de xicotet, a Xàtiva, m’he comunicat sempre en valencià.

    El que et passa a tu ara amb el francès és just el que m’està passant a mi amb el wòlof, tot i que jo no he estat mai al Senegal. Sent curiositat per aprendre la llengua i, qui sap si algun dia faig un viatge i acabe també adquirint-la com a llengua adoptiva?

    Gràcies pel teu missatge! M’ha fet plantejar moltes coses.

    Cordialment,

    Ferran

Deixa un comentari