Em considero una persona bilingüe, que s´ha criat en un entorn multicultural i multilingüe, amb una competència plurilingüe perfectament desenvolupada en el cas del castellà, i força bé en el cas de l´anglès.

Vaig néixer en un entorn familiar completament català. Els primers anys de vida m´imagino que només devia sentir el castellà a la televisió, en la lletra de les cançons o entre la gent del carrer. Per descomptat, a primària ja el vaig estudiar, i a l´adolescència, quan vaig començar a relacionar-me amb castellanoparlants, sense adonar-me´n ja el dominava perfectament; això sí, amb les típiques catalanades, de les quals avui dia encara en mantinc alguna. Tot i que penso i somio en català, no crec pas que hagi d´anar traduint del català al castellà en cap cas, sinó que em surt tot espontàniament.

Vaig aconseguir una base sòlida d’anglès gràcies a l´acadèmia, però no va ser fins que vaig viure a l´estranger un parell d´anys i vaig haver d´entendre´m amb tothom en aquesta llengua que no vaig sentir-me còmode parlant-la. Tot i així, quan porto mesos sense emprar-la sento que se m´ha rovellat i em calen unes quantes hores o dies de pràctica perquè em torni a fluir.

El francès el vaig estudiar d´optativa a secundària uns quants anys, i tinc una certa base, però no el puc parlar ni comunicar-m´hi bé de bon tros. De fet, de totes les llengües romàniques (deixant de banda el romanès), és la que em costa més d´entendre i copsar.

Tal com he explicat anteriorment, el tailandès és la meva llengua adoptiva, i en certs moments la puc fer servir per comunicar-me una mica amb nadius de Tailàndia. Però si la deixo d´estudiar, sentir, o parlar gaire temps, sembla que la capacitat de dominar-la un xic s´esvaeixi completament. Però les llengües són com els músculs, diuen, tenen memòria, i si les tornes a “exercitar”, tornen a reviure.

Bon vespre a tothom!

Si hagués de triar una llengua personal adoptiva, atès a la definició del mòdul, evidentment, seria el castellà, perquè, si bé no és la meua llengua materna, la parle, l’escric i la conec al 100%.

Si ens atenim al meu context actual, però, la meua llengua personal adoptiva seria el wòlof.

Treballe amb un company senegalès que no sap català i en vol aprendre. Em vaig oferir a ensenyar-li’l mentre treballem, a canvi que ell m’ensenyés a mi alguns mots i expressions de la seua llengua materna.

Actualment, a Catalunya, lloc on visc (soc del País Valencià), hi ha una comunitat important de parlants de wòlof, a causa dels fluxos migratoris. El parlen més de 20000 persones, la majoria immigrants de Senegal, però també de Gàmbia i Mauritània.

Aquesta diversitat lingüística ens ajuda a enriquir-nos com a persones i conèixer millor la gent de les diferents parts del món. És necessària per fomentar el respecte a les diferents cultures, però considere també crucial i necessari que seguim fomentant també la nostra llengua i la nostra cultura. La seua existència depèn, en gran part, d’aquest fet.

Cordialment,

Ferran

BIBLIOGRAFIA:

Siguan i Soler, Miquel i Vila i Mendiburu, Ignasi. “Societat de la informació i multilingüisme”. 2012. Barcelona. FUOC

Ruiz Bikandi, Uri. “El plurilingüismo visto desde los documentos europeos. Una mirada crítica” (pp. 65-76). Abril 2012. Textos de Didáctica de la Lengua y de la Literatura.

Bon dia, companys!

Us comparteixo la meva relació amb el concepte de “llengua adoptiva”.

Tal com vaig explicar al post dedicat a narrar la nostra autobiografia lingüística, jo només em sento pròpia la llengua catalana, mentre que les altres dues que domino a la perfecció, que són el castellà i l’anglès, són un mer instrument comunicatiu que no sento propi ni fonamental per la meva identitat, ni menys encara, una segona llengua materna.
Em costa molt determinar una llengua adoptiva perquè no sento la necessitat de tenir-ne, perquè ja en tinc prou amb la llengua catalana, de la qual encara sento que em queden moltes característiques per descobrir: no hi ha dia que no llegeixi una paraula nova, una construcció sintàctica que mai havia sentit o una frase feta que no tenia present.
Malgrat això, fa poc he tingut una obsessió pel francès arran d’un breu viatge a París aquest mateix any: l’interès que em va suscitar la ciutat va despertar en mi, per primer cop, les ganes d’aprendre un idioma de manera voluntària i no només per l’interès comunicatiu, sinó com un aproximament a una cultura, un univers, una manera de pensar, una perspectiva del món. Encara no he començat a aprendre el francès, però arrossego aquest neguit des de fa molts mesos i és una tasca que sé que tinc pendent. Suposo que podria dir, arran d’aquestes ganes inesperades de dominar el francès, que m’agradaria que un dia arribés a ser, d’alguna manera la meva llengua adoptiva. Us aniré informant!

• Guasch, Oriol (ed.) (2010). “Plurilingüisme i formació lingüístic dels escolars”. En: . El tractament integrat de les llengües. p. 13-28. Barcelona: Graó. 2010
• Cummins, Jim (2002). “El dominio del idioma en contextos académicos.”. En: Lenguaje, poder y pedagogía. p. 73-104. Madrid: Morata, 2002.
• Esteve, Olga (2009). “Què cal compartir per a un tractament integrat de llengües a les escoles?”. En: Perspectiva Escolar, 2009, Nº 337. p. 31-40.
• Moore Emilee (coord.). Educar en i per al plurilingüisme en el segle XXI. Barcelona: Konect, 2018. 0p. ISBN 9788409009640
• Barrieras, Mònica; Pere Comellas; Mònica Fidalgo; M.C Junyent; Virginia Unamuno (2009). Diversitat lingüística a l’aula. Construir centres educatius plurilingües. Barcelona: Eumo Editorial.
• Barrieras, Mònica (2013). “La cruïlla del multilingüisme: Les llengües dels catalans del s. XXI”. Diversia, revista de la càtedra sobre diversitat social de la Universitat Pompeu Fabra. Vol. 3.

Bon dia, companys! Sóc la Juliana Canet, estudiant de Llengua i Literatura catalana a la Universitat Oberta de Catalunya des de fa ja tres anys. Us comparteixo la meva autobiografia lingüística:

Si poso la vista enrere, m’adono que tota la meva vida he estat, a la pràctica, monolingüe. Sóc de Cardedeu, un poble cada cop més gran del Baix Montseny, i durant la meva infància no parlava, gairebé no escoltava i pràcticament no llegia cap altra llengua que no fos la catalana. Gràcies a l’ensenyament, evidentment, vaig entrar en contacte amb el castellà i l’anglès, però de manera sovint superficial, molt lluny del multilingüisme o d’una educació plurilingüe. Vaig ser una nena que deia catalanades insospitades, i que durant un temps, fins i tot, confonia el castellà i l’anglès: per mi només eren una mateixa llengua estranya i llunyana.
Actualment, domino perfectament el català, l’anglès i el castellà, però el català encara és la meva llengua d’ús, l’habitual i la d’identitat, mentre que el castellà i l’anglès, lluny d’haver pres més importància i haver esdevingut una llengua adoptiva, només tenen importància perquè em permeten defensar-me quan no ho puc fer amb la meva llengua (ja sigui viatjant a l’estranger, mirant pel·lícules, llegint llibres que no han estat traduïts al català, parlant amb gent no catalanoparlant…). Així doncs, són dues llengües que em converteixen en multilingüe, però no plurilingüe: la meva relació personal és inexistent amb l’anglès i el castellà i no s’interrelacionen en cap moment, són usades molt esporàdicament.
Així doncs, a la pràctica, són monolingüe, perquè durant el meu dia a dia hi ha una presència majoritària del català, i moltes vegades fins i tot, única. És cert que aquesta situació pot ser llegida des de la perspectiva de la pobresa lingüística, però per mi és llegida com una gran sort excepcional: poder emprar la teva llengua d’identitat sempre i dominar-ne dos més que t’ajuden a poder arribar a altres universos sempre que ho vulguis ha estat tot un regal.

• Guasch, Oriol (ed.) (2010). “Plurilingüisme i formació lingüístic dels escolars”. En: . El tractament integrat de les llengües. p. 13-28. Barcelona: Graó. 2010
• Cummins, Jim (2002). “El dominio del idioma en contextos académicos.”. En: Lenguaje, poder y pedagogía. p. 73-104. Madrid: Morata, 2002.
• Esteve, Olga (2009). “Què cal compartir per a un tractament integrat de llengües a les escoles?”. En: Perspectiva Escolar, 2009, Nº 337. p. 31-40.
• Moore Emilee (coord.). Educar en i per al plurilingüisme en el segle XXI. Barcelona: Konect, 2018. 0p. ISBN 9788409009640
• Barrieras, Mònica; Pere Comellas; Mònica Fidalgo; M.C Junyent; Virginia Unamuno (2009). Diversitat lingüística a l’aula. Construir centres educatius plurilingües. Barcelona: Eumo Editorial.
• Barrieras, Mònica (2013). “La cruïlla del multilingüisme: Les llengües dels catalans del s. XXI”. Diversia, revista de la càtedra sobre diversitat social de la Universitat Pompeu Fabra. Vol. 3.