He escollit el tailandès o siamès com a llengua adoptiva. El parlen aproximadament uns setanta milions de persones, i és la llengua oficial i vehicular del regne de Tailàndia. És de la família lingüística kra-dai, originària del sud de la Xina, malgrat que empra un derivat de l´alfabet khmer cambodjà. Extraoficialment, o no tant extraoficialment, d´aquests setanta milions de persones tan sols vint milions el parlen assíduament, ja que la resta parla diferents llengües o dialectes (aquí es podria entrar en un debat), de la mateixa família. L´ isan és la més coneguda amb quinze milions de parlants.

El més difícil del tailandès són els cinc tons que té, que implica una depurada tècnica a l´hora de pronunciar qualsevol síl·laba, ja que l´entonació pot capgirar completament el seu significat. I el més fàcil és la gramàtica, ja que els verbs no es conjuguen.

És una llengua preciosa; per exemple “kao” vol dir muntanya, i “fai” vol dir foc, i “kao-fai” és un volcà. Cotxe és “rot” i tren és “rot-fai”, cotxe de foc. No només he triat aquesta llengua perquè penso que és fascinant i que té una sonoritat també meravellosa, sinó perquè vaig tenir la sort de gaudir d´una bona temporada a aquest país del qual en tinc molt bon record. De fet, sempre el portaré al cor. Per descomptat segueixo en contacte amb gent tailandesa i amb el país en general, i he tingut la sort de poder conèixer a nadius del país del sud-est asiàtic que resideixen a Barcelona, i així poder practicar una miqueta aquesta llengua, la de la terra dels somriures.